dimecres, 29 de maig de 2013

Més viatges a l'Hades, Ramon Pérez



Jo  vaig iniciar el meu camí cap a l’Hades quan tenia vint-i-quatre anys amb tres nanos, era molt ric, poderós, molt estimat pels meus familiars, molt conegut, però era conegut no per ser bona persona concretament... A les cinc de la tarda el Déu Mercuri em va venir a buscar tot espantat perquè jo no sabia ni el dia ni l’hora, potser havia de penedir-me abans d’hora del que havia fet. Però ja no es podia tirar el temps enrere. Vaig arribar a la llacuna Estígia, vaig veure al barquer però no hi havia un sol òbol, n’hi havia milers, la meva família havia decidit que si era tan ric al món dels vius havia de ser igual de ric al mon dels morts, com el que es diu ara en els temps actuals: el més ric del cementiri. Quan Caront va veure tantes monedes juntes em va fer un trajecte especial, una visita guiada per al llac ensenyant-me les profunditats del llac. Jo com era molt poderós i tenia tanta riquesa, tant com al món dels vius com al món dels morts, el meu amic Caront em va portar per un passadís secret que va des de la llacuna Estígia passant per sota de Cèrber, fins al Déu Hades, en el que per variar jo amb la meva ment estafadora i amb tant poder vaig seduir al Déu amb les meves immenses riqueses i em va deixar passar al judici. Estava davant dels tres jutges, Minos, Sarpèndon i Radamantis però abans havia d’haver begut aigua de la llacuna Estígia per oblidar tot el que havia passat a la vida dels vius, per mi millor perquè sinó no recordaria tot el que era abans i sóc encara, he de fer alguna cosa per no anar al Tàrtar i anar als camps Elisis i continuar sent feliç en aqueta vida. Quan vaig veure al barquer Caront li vaig donar moltes monedes sense comptar les que m’havien quedat, quan vaig arribar als tres jutges no em vaig fixar que no tenia ni una moneda a la butxaca per donar-los. Vaig dir-los: no tinc ni un cèntim per donar-vos per canviar una mica la vostra  decisió i tenir una targeta V.I.P. per als camps Elisis. Ells em van contestar quan tinguis suficient diners per a que canviar la nostra decisió vine i veurem el que farem amb una condició: si la teva dona mor i tu no tens suficients monedes anireu tots dos al Tàrtar.  Mentre que anava recollint monedes dels meus familiar que moriren abans que jo era una ànima en pena anava tombant per on volia. Fins que un dia la meva dona va expirar i no portava el moneder a sobre i vam anar tots dos al Tàrtar com havien dit els tres jutges.

dilluns, 20 de maig de 2013

VIATGE A L'HADES, Cristina Chillón



Em dic Clavdia, i treballava a un laboratori on estàvem descobrint la cura del càncer, estàvem treballant en un experiment molt perillós, i una tarda em vaig quedar al laboratori fins tard amb l’experiment i una reacció química va estellar i va haver una gran explosió a tot el laboratori, tan l’edifici com jo vam quedar destruïts. Jo només amb 24 anys, acabada la carrera, amb un nuvi encantador, que m’estimava, i en procés de tindre fills, vaig morir. Em vaig quedar a la joventut, no vaig experimentar completament que era la vida. 
Van tenir el meu cos al laboratori dos dies sencers, després el van portar cap a la funerària  i llavors allí es va venir a acomiadar tota la família i amics. Jo veia com el meu nuvi, el meu pare, la meva mare, la meva àvia, el meu avi, el meu germà, ploraven moltíssim. I em sentia molt malament. Al acabar el dia, al endur-se el meu cos cap al crematori per fer de mi, cendres, l’ Ivan, el meu nuvi, va ficar-me el meu vestit preferit, que no havia estrenat encara, que me’l vaig comprar per la boda de una amiga meva, el meu anell de tous, que em van regalar els meus pares, un braçalet regalat pels meus avis, un collar de tous també que em va regalar ell, i un bitllet de cinquanta euros al pit.
Els meus pares no havien cregut mai en la vida després de la mort, però jo sí, i sempre deia que volia endur-me totes les meves coses.
Tal i com jo creia, hi ha vida després de la mort! La meva ànima estava viatjant, estava passant per un  passadís obscur, i al final vaig arribar a un llac negre on hi havia un home petit, lleig, que feia por, que tenia un submarí, amb una tecnologia molt avançada, i si li pagava deu euros em transportava al regne d’ Hades. Li vaig pagar i em va transportar, és clar, al arribar a l’entrada vaig trobar a Militanus, un monstre, maligne, amb sis colls enormes, vaig passar por, però no et feia res, et deixava entrar sense cap problema.
Quan vaig travessar la porta, va  aparèixer Hades assegut al seu gran tro junt a la seva esposa, em van saludar i vaig seguir cap a endavant, i allí estava la pitjor part els jutges, fills d’Europa i Zeus. Havien de escollir si enviar-me a un lloc o a un altre. Jo sempre havia sigut una persona honrada, amb diners, però amable i solidària, bona persona, i sempre he ajudat a la gent. Així que hem van enviar cap als camps elisis. I allí vaig estar per sempre més, m’ho passava molt bé, si hi fossin la meva família i amics estaria molt millor, però de veritat era com estar al paradís.